Novament, la sentència del Tribunal Constitucional espanyol ha posat sobre la taula la contradicció entre la voluntat popular catalana i la imposició de l'Estat espanyol. Entre el dret de decidir dels i les catalanes, i la seva negació per part de l'estat espanyol.
L'estatut, però, no significava res de tot això. L'estatut que el Tribunal Constitucional espanyol ha retallat no és sinó una llei orgànica espanyola, i en cap cas una expressió lliure de la voluntat catalana. Primer va ser el Parlament autonòmic de la Ciutadella el que va pronunciar-se, però ho feu atenent-se a la Constitució espanyola de 1978, i no pas al dret a l'autodeterminació del poble català o a la voluntat de construir els Països Catalans. I fou el Congrés dels Diputats espanyol qui, després d'un pacte entre Mas i Zapatero, el deixà preparat perquè, ara sí, els ciutadans i ciutadanes de la Comunitat Autònoma de Catalunya el ratifiquessin en Referèndum.
En aquell moment, el 18 de juny de 2006, l'esquerra independentista catalana va defensar el NO a un estatut que no reconeixia el dret a l'autodeterminació ni als Països Catalans com a nació. Crèiem, i continuem creient, que cap estatut no ens farà lliures, i que ens cal exercir l'autodeterminació.
Avui, 4 anys després, la realitat, tossuda, ens ha demostrat el que ja intuíem: que Espanya seguiria sense respectar la voluntat popular catalana, i que el nacionalisme espanyol continuaria reforçant-se per tal de retallar i aigualir els suposats avenços contemplats en l'estatut reformat. Les queixes dels polítics autonomistes respecte les recusacions de membres suposadament progressistes al Tribunal Constitucional espanyol, i els seus laments al voltant de la incomprensió dels presidents de determinades comunitats autònomes o del mateix Defensor del Poble (espanyol) no són sinó mostres de la incapacitat d'aquesta mateixa classe política per enfrontar-se amb un estat que nega als catalans i les catalanes el dret a decidir lliurement el seu futur.
És la mateixa classe política que no es queixa quan aquest mateix estat i aquestes mateixes institucions que ara denuncien, retallen salaris, abarateixen l'acomiadament i desmantellen els serveis públics. O quan els seus tribunals i la seva policia reprimeixen independentistes i moviments polítics i socials que lluiten per un ordre polític, social i econòmic més lliure i més just.
.
Lamentem que ara vulguin encapçalar manifestacions per ocultar el seu veritable paper en aquesta comèdia, sense haver fet abans una autocrítica clara. Els emplacem a que reconeguin que no hi pot haver res per damunt de la voluntat popular i que no té cap importància si l'Estatut és constitucional o no per què la Consitució Espanyola no és cap font de legitimitat pels catalans. En definitiva els emplacem a seguir la declaració de drets humans de l'ONU on diu que quan un poder s'oposa a la voluntat popular és dret i deure desobeir-lo.
Des de l'esquerra independentista creiem que allò que els Tribunals i les institucions espanyoles ens neguen no s'ha de buscar en un estatut o en unes lleis lligades a aquests tribunals i a aquestes institucions. La justícia, el finançament i el futur de la llengua cal buscar-los allà on els milers de voluntaris que han fet possibles les consultes han tret les forces per fer-les possibles: és l'organització popular a tots els nivells territorials, i en tots els àmbits de la cultura, l'economia, la política i la societat allò que ens conduirà a la independència dels Països Catalans.
La llibertat dels Països Catalans no cap a la Constitució espanyola ni a la República Francesa. Tampoc els drets socials, polítics i culturals als quals ha d'anar lligada aquesta llibertat no es pot trobar en aquests estats ni en la seva legalitat.
Cap estatut no ens farà lliures.
Independència, socialisme, Països Catalans
8 de juliol del 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada